La pifiada del PSOE

Hem de valorar la Política?
Creiem en la gestió pública com a element imprescindible per aconseguir l’Equitat?
Pensem que els serveis bàsics, necessaris per a tota la població, han d’estar controlats per les Institucions Públiques?
És necessari prestigiar als polítics honestos i la feina que fan?

Jo, contesto que si a totes aquestes preguntes, per tant no entenc, ho torno dir, NO ENTENC, i crec que ningú amb un poc de seny entén que:

A les Institucions Públiques les persones subordinades cobren més que les que estan per damunt elles.
Que no es cobra en funció de la responsabilitat ni volum de feina, ja que els dirigents polítics tenen un sou molt per davall dels funcionaris de més grau.
Que la mateixa persona, quan és funcionari, acaba a les 15 h i cobra més que quan és dirigent polític, que acaba el vespre i en molts més maldecaps.
Que si ets un bon professional en la teva matèria i et vols dedicar a la política has de perdre doblers.

Repeteixo, NO HO ENTENC.

Entenc el PP i Ciutadans, per exemple, que volen sous baixos perquè els bons estiguin en el sector privat i en el sector públic hi hagi gent poc qualificada, bona de manejar.
Entenc els Populistes, que volen mileuristes, perquè són això, populistes.

NO ENTENC el meu Partit. Creiem en la Política, creiem en la gestió Pública, però fem seguiment dels altres en aquest tema, moltes vegades callant, i desprestigiem la Política i la gestió Pública. Fa sis anys que fem això.

Els principis socialistes tenen Valor, però també, quan ho han d’aplicar les persones més capacitades, tenen preu. No hi ha duros a pessetes!

El miracle de Llorenç Ros.

En Llorenç era un home ja major que collia ses ametles just devora nosaltres. Cada any feia més via en acabar. “Perquè acaba cada vegada més prest en Llorenç Ros de collir ses ametlles, padrí?” “Cuida poc sa terra, se li moren els ametles i d’altres en fa llenya”.

En Llorenç era un home alegre i havia estat molt feiner, però ja major i en dos nebots que passaven de sa terra…..

Aquest ha estat el mètode Rajoy amb el tema de la feina. Hi ha menys atur, és cert, però també menys gent fen feina. Com ha estat possible aquest miracle? No ha estat la verge de Fátima Bañez, no! És el sistema Llorenç Ros aplicat a la política: Els joves a fer feina fora, les dones a casa seva, que no cerquin feina, i els immigrants als seus països, que ja cuidaran dels nostres padrins les dones, i a més gratis!

Mira per on, en Llorenç fen de mestre a Rajoy. Per cert, ja no queda cap ametler a la quarterada de Llorenç.

PODEMOS és una estafa!

“Vaja tropa aquests de Podemos!” em deien uns periodistes l’altre dia a les portes del Parlament. No sé si una tropa, però una estafa si són. Per cert, els periodistes que feien aquests comentaris, fa sis mesos deien tot el contrari. Coses de la premsa…

Per començar són una estafa amb el nom, perquè malgrat signifiqui el que significa, la intencionalitat del nom era evident: Volien i podien canviar la vella política. Idò no, aquí a Balears, PODEN governar però NO VOLEN. Així de simple.

Fent una comparança futbolística, ni volen estar al camp, prenguen decisions, governant, … Ni tampoc al banquet, a l’oposició, a l’espera de substituir els que juguen quan no ho facin bé. No, ells volen estar a la grada, amb el públic, aplaudint o xiulant, còmodes, que en el govern es sua molt i en el banquet es passa fred. Però el que no diuen és que hi ha una diferència ben gran: el públic no cobra, ells SI, i molt!

Critiquen els nomenaments, diuen que responen a la política de sempre. La veritat però és que només un 2% dels nomenaments del govern no els pareixen bé, en canvi ells, tenen més d’un 25% dels seus nomenaments en el Parlament que són addictes a la Casta, per dir-ho d’alguna manera. Gran part del personal que ells han nomenat, o formaren part d’antics governs dels Pactes o fins i tot, fa quatre anys, alguns feien campanya per ser Senadors del PSOE. Total, que més dona estar col·locats en un lloc o en un altre.

100 dies de Govern, 100 d’Oposició i 100 d’Estafa.

Li diuen seny!

Els tres guanyadors de les eleccions catalanes.

Junts pel si. Abans: “Ja que no ens deixen fer un plebiscit, utilitzarem les eleccions autonòmiques per fer-ho”. Després: “Bé no, no serà plebiscit, aquí el que importa són els escons, no els vots”. “Aaah i una cosa, el candidat no serà el candidat, som tan xulos que el número 1 és encara més guaaaapooo que el candidat. “El candidat bo però  està firmat, serà el President, per tant la CUP que es foti”.

Ciutadans. “Aquí els guaaapooos de bon de veres som nosaltres. Guapos, intel·ligents i guais del Paraguai. Abans: “Això no és un plebiscit, són unes eleccions”. Ara: “Això ha estat un plebiscit, i per tant hem guanyat”. “Aaaah, i avui mateix, el dia de les eleccions, el que ha quedat clar és que hem de fer unes altres eleccions ja!!!”. “Ens posa això de fer eleccions i veure els nostres cartells pels carrers”.

CUP. “Hem perdut el plebiscit, i per tant no votarem el candidat (el guapo més petit) de Junts pel sí. És un personatge lligat amb la corrupció i els retalls”. “Però això sí, hem de complir les lleis que ens agradin, les altres no!“.

Tot plegat es diu SENY.

El temps ens jutja.

És ben cert, les coses amb perspectiva, una vegada passat el temps,  es veuen diferent, més clares i de forma més objectiva.

La dedicació al Servei Públic és una cosa noble, que requereix d’un grau important d’altruisme i d’una honestedat que hauria de ser generalitzada. Però no sempre és així.

Alguns cerquen en la política municipal, la més pròxima als ciutadans, altres coses que no són exactament la defensa del interès general.

Hi ha persones que es presenten i després actuen per simple protagonisme personal, per pures ganes de comandar, per interessos econòmics, a la recerca de reconeixement social, o fins i tot, senzillament, no saben ben bé perquè. De tot hi ha en aquest món.

Els que cerquen en canvi, sentir-se satisfets amb un mateix per haver aconseguit millorar la societat i el lloc on viuen, troben una recompensa interior difícil d’entendre per tots els altres, però que puc assegurar és molt, molt agradable.

Haver compartit amb gent noble i honesta com José Maria, Sebastià, Joan, Marga, Jaume, Eliseo i altres, aquesta dedicació al servei de la resta de ciutadans, però també al teu propi i de la teva família i  amics, ha estat una cosa extraordinària que no canviaria per res.

No són paraules, són sentiments i sobre tot fets, que si voleu, podeu trobar en aquest document adjunt (Puigpunyent 12 anys de progrés.) (En format pdf Puigpunyent 12 anys de progrés). És un simple recordatori (extens perquè molta va ser la feina feta) que vull compartir públicament, perquè ha estat pública la vivència i les seves conseqüències.

Salut i sort !

Només un 5%? A mi no em basta!

Aquests dies i d’una forma especial, es parla molt de transparència. Concretament de la transparència en els sous públics.

Em sap greu però jo no sóc d’aquests que demanen, o millor dit, demaneu (si, crec que hi ha moltes possibilitats que tu siguis una d’aquestes persones) saber els sous dels polítics, dels representants públics i els seus col·laboradors. No només els sous, sinó també tot, absolutament tot dels seus ingressos, siguin o no públics.

Perquè només voleu conèixer  el 5% dels sous públics?

És que no cobren en doblers dels nostres imposts, els funcionaris i resta de personal de l’Administració?

De veres vos penseu que no és imprescindible la col·laboració de personal no polític per estafar al ciutadà?

Ho dic perquè, per exemple, si ho coneguéssim tot sabríem que en el Consell de Mallorca hi ha persones que cobren uns 120.000 € a any (el doble que la Presidenta del Consell), i en canvi hi ha polítics que fan més de 60 hores de feina a la setmana i no cobraran això en els 4 anys de la legislatura.

I no és poca cosa saber també, que per exemple, na Maria Antònia Munar és a la presó (i altres polítics del seu equip) perquè robaren, però ho feren gràcies a l’aval (informes tècnics favorables) d’aquestes persones dels 120.000 € (cap d’elles ni tan sols molestada per els fiscals o jutges).

Home, ja està bé, o hem de ser transparents del tot amb els doblers de tots, o directament podem fer un programa com aquest que surt per la “tele” on la gent va en pèl per una illa, només de polítics, és clar. Crec sincerament, que és això el que realment vol la majoria de la gent: informació i transparència NO, “destape” i espectacle SÍ.

Un vídeo porno

Uffff, no sé si xerrar d’això me costarà un disgust, és políticament incorrecte, però no ho puc evitar. És la veritat. És el que penso.

Una de les noticies d’aquesta darrera setmana ha estat l’augment de la preocupació dels ciutadans per la corrupció. Ara és la segona, en el llistat de preocupacions dels espanyols.

Per altra part, també aquesta darrera setmana, he tingut una experiència personal interessant. A una reunió amb amics vaig escoltar que el 80% dels treballadors públics de la seva professió (recordar que treballadors públics també són els policies, bombers, sanitaris, educadors, etc., no només els típics administratius que tots coneixem), deixaven ràpidament el lloc de feina cada dia perquè després tenien una activitat privada complementaria (o principal).

Bé idó, el mateix dia que me contaven això, una persona d’aquest col·lectiu va enviar per les xarxes el vídeo que teniu al final.

Aquesta persona en concret es relativament coneguda, escriu molt pels diaris i revistes, i sempre criticant als polítics i les seves accions. Ell és dels que pensa que casi tots són corruptes i que serveixen per poc. Això si, és un votant declarat i sempre ho ha estat, del PP. És dels que no falla a l’hora d’anar a votar. Després de guanyar-se el seu sou públic cada dia (i no és mil eurista precisament), té la seva feina privada.

No estic en contra d’això, però si d’aquelles persones que com tots sabem, tenen aquestes segones activitats on no tots els guanys es declaren. Un exemple era Jaume Matas, ho va dir per la televisió: “El meu gran increment de patrimoni a sortit d’activitats en B de la meva família”.

I jo me demano: Aquest tipus de persones són les que els preocupa la corrupció?. Les que fan, consenten o donen suport a gent com Jaume Matas?

Per una altra banda, ara que comencem a conèixer en el nostres pobles el nom i llinatges d’alguns militants d’aquests nous partits,  que tot ho han de canviar i netejar, són ells els que també estan tan preocupats i arreglaran el problema?.

La pornografia de la mitja veritat, del populisme, de la demagògia, té massa força avui dia, massa!.

Per reconèixer errades, rectificar, millorar i collir el camí correcte fa falta primer, començar per un mateix, i pel seu entorn. Hi ha massa gent que vol començar pels altres, i ell ser una excepció.

Si, si, jo som dels que vull un canvi. Un canvi segur i responsable, no qualsevol canvi.

Aaaah, el vídeo és de Telemadrid! No és conya!

http://www.telemadrid.es/programas/los-tele-tipos/si-no-tienes-datafono-te-quedas-sin-limosna

“De aquellos polvos estos lodos”

Era devers l’any 2005, (un any més o manco), quan vaig anar per primera al Consolat a veure el President de la Comunitat Autònoma. Fins al dia d’avui no hi he tornat.

Vàrem anar-hi tres persones, dues de Puigpunyent, el batle i jo, i un regidor d’Esporles. La visita no era còmoda, perquè el Govern ens havia llevat una subvenció que feia anys que ens donava a tots els pobles de Tramuntana. Però aquell any no era així, ja que tots els altres municipis la reberen excepte els dos únics no governats pel PP. Quina casualitat, no?

Evidentment aquesta injustícia la volíem resoldre a les bones, però bé, al President ja li vàrem anunciar que si no rectificava ens veuríem als tribunals. En aquells temps no ens deixàvem trepitjar per ningú i estàvem disposats a lluitar fins al final.

La contesta de Jaume Matas, el President, va ser: “De aquellos polvos estos lodos”. No sé si es referia a una venjança o ressentiment cap a l’anterior President, Xisco Antich, o cap al que hi havia aleshores a Madrid, Zapatero. No ho sé, però la realitat és que ens va dir això, acompanyat d’un: bé, ja m’enteneu…..

Una cita premonitòria, però no per nosaltres, sinó per ell mateix. De fet va rectificar i ens donaren la subvenció, però el que ell no sabia i ningú de nosaltres esperàvem, és que els “lodos” acabessin a la presó.

No estic content de què la gent vagui a la presó, però si satisfet del fet que la justícia funcioni i aquells que roben com ell va fer, ho paguin i ho paguin com toca i el temps que toca.

Ah i una darrera cosa. Que no ens venguin amb coverbos digen que aquest senyor és el passat del PP i que ara hi hagut regeneració. Regeneració de què?. A les darreres eleccions la candidata i ara eurodiputada del PP va ser la Vicepresidenta de Matas. Al Parlament, la número 1 del PP, la Portaveu, era Consellera de seu govern. L’actual President del PP de Palma i la persona en més poder dins el partit també era Conseller d’aquell nefast govern; i fins i tot l’actual President, en Bauza, va ser parlamentari la passada legislatura perquè anava a la llista que encapçalava Jaume Matas. I podríem seguir.

“De aquellos polvos, estos lodos”……. (continuarà)

Una explicació convincent

 

Aquest és un cas concret d’un municipi d’uns 2.000 habitants, però aplicable a la majoria dels municipis de Mallorca. La relació Pressupost/població sol ser de 1.000 €/habitant.

L’any 2006, abans de la Crisi, el Pressupost pujava 2.000.000€ i els ingressos per IBI eren de 280.000 €. Una proporció baixa, si tenim en compte que aquest impost és l’ingrés més important per un Ajuntament.

D’on venien els altres principals ingressos? Sobretot d’aportacions de les altres administracions, CAIB i Consell, i de l’Impost d’Obres i Construccions.

Aquest mateix 2006 i també 2007, hi ha moltes revisions cadastrals per tal de posar al dia el valor dels habitatges, que aleshores estaven molt baixos. A partir d’aquí els ingressos per IBI augmenten cada any, almenys un 10%.

Comença la Crisi. El 2008 i 2009 molts Ajuntaments tanquen l’exercici amb dèficit. Els ingressos per obres cauen de forma espectacular. L’increment dels ingressos per IBI i la sensibilitat de les Administracions supramunicipals fan que el 2010 els dèficits quedin compensats.

El 2011 el Govern i el Consell comencen a no pagar als municipis i aquests s’endeuten més. No es culpa del seu Pressupost, sinó d’una decisió política dels governs insular i autonòmic. Tenien Pressupost però no liquiditat.

A molts d’Ajuntaments l’IBI segueix pujant però també els retalls. Més que res per inèrcia, seguidisme, manca de visió política, o senzillament per falta de criteri propi.

Durant set anys, el Pressupost no ha canviat, en el nostre cas segueix sent de 2.000.000 €, però la proporcionalitat dels ingressos si, i tant que sí. Ara, en lloc dels 280.000€ del 2006, els ciutadans pagam 960.000€ per IBI. Ha pujat un 242%!. Quan en principi, aquests darrers anys podria haver baixat.

Hi ha més serveis? Millors? S’han incrementat les subvencions per activitats extraescolars o educació? Cultura? Esport? Serveis Socials? O, per exemple, els carrers estan més nets?.

Crec que la resposta és molt clara i contundent: NO. Tot el contrari, hi ha retalls per tot i les úniques partides importants que pugen són els interessos i despeses financeres, i és clar, cada any hi ha superàvit.

Per tant, on són aquests doblers dels nostres imposts? Si no tenim més serveis ni millors, qui en surt beneficiat d’aquesta forma de gestionar?

La resposta és molt senzilla: Les entitats financeres. Els bancs són els grans beneficiats, és on van a parar els nostres imposts. La majoria d’Ajuntaments paguen més interessos que mai, els bancs tenen un diferencial amb aquests interessos més gran que mai, i a més mantenen saldos públics no remunerats cada vegada més elevats.

La gestió municipal, en aquesta legislatura, està sent un baló d’oxigen pels bancs, a costa dels nostres imposts i de les retallades de molts d’Ajuntaments insensibles a la situació social actual. El principal problema, però, és que estic convençut que molts dels nostres batles i regidors d’hisenda no en són conscients d’aquesta situació i tampoc tenen cap Pla de futur ni intenció de canviar.

Una explicació convincent per entendre aquesta gestió dels nostres doblers, segur que seria una bona noticia.

 

El garrot de batre ametlles.

 

        És un no aturar, una notícia darrere l’altra i per mil llocs diferents. Utilitzant tota la maquinària mediàtica (que no és poca) de la que disposen. I és clar, molta gent ja comença a interioritzar-ho i ho té ben cregut. No ho posa en dubte, és així i punt.

        Una de les darreres i més espectaculars d’aquestes informacions/adoctrinaments és la d’en Montoro, contradient l’informe de Càritas. Menyspreant les seves dades, que no són altres que les que ells constaten i coneixen a la perfecció: increment de la pobresa, augment dels menjadors socials, creixement de la desigualtat, etc., etc..

        L’argument és simple, els números macro-econòmics van millor, per tant tot va millor. Els sacrificis de la gent, perdó, de la majoria de la gent, està donant els seus fruits i, per exemple, ha baixat molt “la prima de riesgo”, i quatre números més d’aquests que ningú entén, ni tan sols ells mateixos, perquè si bé saben com calcular-los, no saben quina finalitat real o quin objectiu tenen.

        Les persones al servei de l’economia i no a l’inrevés. Aquest és el seu principi bàsic, que ben traduït vol dir, una majoria de persones al servei de les minories privilegiades.

        Durant molts d’anys cada estiu anava a batre ametlles. Aleshores els ametllers eren grans i havies de pujar damunt amb un garrot. Quan encara era al·lot li vaig demanar al meu padrí quin era el millor garrot per batre les ametlles, més o menys llarg, gruixut, ….? La resposta d’aquell home savi va ser ràpida, lúcida i clara: Home, el que millor et vagi a tu, és el garrot que s’ha d’adaptar a tu i no a l’inrevés.

        Si en Montoro i molta més gent, parlamentaris, consellers, batles, etc. entenguessin el que em va dir el meu padrí, segur que les coses anirien molt millor. Perdó una altra vegada, anirien millor per la majoria de la gent, i pot ser no tan bé pels privilegiats.